«Quan l?Enebeli Okwara va enviar la seva filla a conèixer món, no sabia què feia el món a les filles». Les filles, mullers i mares que protagonitzen aquest llibre evocador i irreverent planten cara a situacions extraordinàries: una dona parla amb el fantasma de la seva mare, que s?ha escapat d?una fotografia familiar; una altra, desesperada per tenir fills, se?n fa un amb flocs de cabells; el fantasma de la guerra turmenta tres generacions de dones d?una mateixa família, i, en un futur distópic, una terapeuta descobreix que té l?habilitat increïble de fer desaparèixer el dolor, però a un preu molt alt. El que les lliga és la duresa del mòn on viuen, en què el futur és incert, les oportunitats són escasses i la sort, capritxosa. A estones irónica i distant, d?altres fent gala de la profunditat psicològica dels millors narradors, Arimah explora en aquests relats els lligams que ens uneixen els uns als altres i als espais que habitem més íntimament.

El Llibre del desassossec, que presentem per primer cop traduït íntegrament al català, va néixer el 1913 i Pessoa hi va treballar durant tota la vida. Aquesta és una obra inacabada i inacabable: un univers sencer en expansió, d’una pluralitat—literària i vital—infinita. Bernardo Soares, ajudant de comptable a la ciutat de Lisboa, autor fictici d’aquest llibre, és, segons Pessoa, «un semiheterònim, perquè, no essent meva la personalitat, és, no diferent de la meva, sinó una mutilació d’ella». Prosador que poetitza, somniador que raona i místic descregut, aquest és el més pessoà de tots els heterònims, i la riquesa inesgotable de les seves pàgines—representació de tot un món—conté el geni de Pessoa en tota la seva extensió.

En record dels Nadals grisos de la seva infantesa ? però sense gaire esperit de revenja?, Àngel Casas desmanega el cançoner i, fent gala del seu inconfusible sentit de l?humor?sovint mordaç, i, a vegades, molt mordaç i provocador?, esmicola les tradicions i el pessebre, i assenyala també el Nadal reescalfat pel canvi climàtic, els reis que no fan presents, sinó que miren per la seva butxaca, i els excessos de tothom, ja siguin gastronòmics o consumistes, en aquestes dates. El proper vint-i-cinc de desembre?fum, fum, fum!?, aquestes noves versions satíriques de les nadales de sempre ens faran riure i pensar, sigui com sigui que decidim celebrar les festes.

Vet aquí una vegada, al Pol Nord, un caduc patriarca rialler que, per satisfer l’afany consumista dels preadults i les preadultes d’arreu del m.n, subjugava els animals no humans i altres criatures màgiques… Quina barbaritat! No cal dir que la literatura i la tradici. festives, que tantes bones estones han fet passar a creients, neopagans i neopaganes, també han servit per perpetuar els injustos prejudicis de la nostra societat imperfecta. Afortunadament, i després de segles d’obscurantisme, James Finn Garner ha decidit oferir un servei p.blic en nom dels ciutadans i ciutadanes de bé reescrivint aquests relats tan familiars per tal de reivindicar també els drets de les persones de neu, dels elfs, dels fantasmes disfuncionals, dels l.ders sindicalistes no humans, de les joguines pacifistes no sexistes i, fins i tot, dels vegans i les veganes. Sigui quin sigui el teu conte de Nadal preferit, en aquest llibre el trobaràs transformat per deslliurar la nostra consciència social del Fantasma dels Prejudicis Passats i revifar l’autèntic esperit nadalenc.

Quan en Bekman coneix la Sofia, s’adona de seguida que estan fets l’un per a l’altre: l’afinitat que comparteixen confereix a la seva vida una dimensió idíl·lica, gairebé irreal, com de conte. En Bekman és, a més, escriptor, i tot just ara treballa en la novel·la que l’ha de consagrar, tot i que sembla haver-la deixat de banda, cada cop més lliurat a la nova relació. I és que estimar, amb tots els seus matisos, té el mateix potencial creatiu que l’escriptura, i l’enamorat pot estar temptat, com en Bekman, de conjurar l’ésser estimat, d’esdevenir l’artífex de la seva pròpia felicitat. Pol Beckmann basteix en aquesta novel·la un relat sofisticat i intel·ligent en què realitat i ficció formen un teixit intricat i laberíntic que atraparà el lector des de la primera pàgina.

«Només vull parlar-te a tu, dir-t?ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n?has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l?arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t?hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer.»

«Diguem-ho clar: aquesta és una de les novel·les més extraordinàries que s?han escrit els últims cent anys... Vet aquí una perla que heu de llegir.» Jordi Llovet, El País

L?art de portar gavardina és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d?aquest recull revelen una capacitat d?observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d?un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes. De la pròpia infantesa a la vellesa dels pares, del romanticisme de la decepció al pànic d?estar a l?altura de les expectatives dels fills, de la perplexitat individual de l?adolescència a les cicatrius col·lectives del segle xxi, el llibre combina reflexió, ironia, melancolia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l?absurd i la capacitat de sorprendre?s els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres desconcerts de la maduresa.
«Sempre hi ha algú a qui, de tant en tant, li ve de gust remarcar que Pàmies és un dels nostres narradors més portentosos». Imma Monsó, La Vanguardia
«Pàmies és honest i profund, però no abandona mai la lleugeresa i la ironia, a les quals suma una gran capacitat d?observació i un talent particular per la tendresa». Patricio Pron, Letras Libres

Un rei decideix repartir el regne entre les seves tres filles, proporcionalment a l’amor que cadascuna declari professar-li. Així és com s’inicia El rei Lear, però el geni colossal de Shakespeare va molt més enllà d’aquest esquema de conte tradicional i ofereix una reflexió profunda sobre la condició humana, la crònica d’un viatge de l’home per les turbulències que els seus propis errors desencadenen i una incursió als territoris de la ceguesa i de la bogeria com a peatges per accedir a la lucidesa. De totes les tragèdies shakespearianes, potser cap altra no presenta uns components d’absurd i crueltat tan clarament precursors de l’avantguarda teatral dels últims cent anys, ni una vigència tan rotunda a l’hora d’exposar sense concessions les facetes més sòrdides del mal. Aquesta versió catalana de Joan Sellent va ser elaborada per a una posada en escena, i és per això que en tot moment busca l’equilibri entre la funcionalitat dramatúrgica i la recreació del pols retòric i els ritmes poètics de l’original.

En les pàgines d’aquest dietari Francesc Parcerisas recull observacions, heterogènies i errants, escrites durant un estiu, entre passejades, visites a familiars i amics, i moments de calma dedicats a la lectura i a l’escriptura. Aquí, els mesos estivals semblen avançar a un altre ritme i són, com els records de la infantesa, el rerefons perfecte per a la contemplació desvagada i la reflexió punyent: «Jo, que sóc qui escriu aquestes línies, en realitat vaig arribar ja fa uns anys al final de l’estiu que en aquestes pàgines ara tot just s’enceta […]: sé com acabarà la història, […] i això, contra el que pugui semblar, em converteix en un déu desnonat, ridícul, sense cap poder». En aquest text—agut, elegant, amb tocs d’humor i, en alguns moments, escruixidor—Parcerisas un cop més fa el lector partícip de l’exercici de dotar la realitat de sentit mitjançant l’escriptura.